Última parada: el desert. La vida a la haima.

- Tot i que et vaig dir que t’explicaria que fèiem al temps lliure he canviat d’opinió.
- I a què es deu?
- Doncs que ara resulta que si hem d’escriure sobre un viatge que hàgim fet i fer-ho des del punt de vista de la cultura.
- Ah, per tu això ja o has fet.
- Ja, però per si un cas t’explicaré primer com era la nostra vida a la haima i demà o més tard t’explicaré que era de nosaltres a les hores lliures sense família, sense res a fer, però amb molt de sol.
- Endavant doncs. De nou sóc jo qui escolta i tu qui parla.

- Com ja saps les haimes són tendes no gaire grans on habiten les famílies saharauis. És... diguem que una habitació molt gran amb poques coses. En un racó hi ha matalassos, en una altre les coses per fer el te, en l’altre de tant en tant una televisió que rarament es veu i a l’altre la taula que a les hores de menjar -i quan n’hi ha de menjar- utilitzen per esmorzar, dinar i/o sopar. Depenent del poder adquisitiu poden tenir més o menys mobiliari, roba o menjar, però l’estructura sempre es la mateixa. A part d’aquesta haima tenen una cuina que funciona amb carbó, un lavabo que no és més que un forat entre quatre parets i algunes haimes també tenen una mena de dutxa. Ah! Sense oblidar la caseta de fang que et vaig dir.
- I com s’organitzen?
- Com a tots els campaments la seva organització es duta a terme per les dones. És una societat matriarcal i mentre que els homes són fora elles s’encarreguen de la família, del amics... Però també són mestres, infermeres, s’encarreguen de comitès, de distribuir l’ajuda humanitària que els hi arriba... A més, des de fa uns anys a Dajla s’ha impulsat l’escola de dones on aprenen castellà, informàtica, cuina... Quan baixen els voluntaris de Santa Coloma a més els hi fan cursos sobre sexualitat e higiene per a què puguin millorar la seva vida diària. Farà un any que també han obert una pizzeria, més pels voluntaris que treballen al camp de refugiats que no pas per ells. Tenint en compte les condicions en que han de treballar podem dir que els hi va bé. Pensa que no tenen electricitat, o almenys no com aquí. La gran part d’electrodomèstics funcionen amb energia solar, més neta, però més lenta també. Sort que almenys, de sol no els falta.
- I si no estan a l’escola o als hospitals, què fan?
- La major part de la població simplement passa ses hores intentant sobreviure dia a dia enmig de la sorra. Les dones que no tenen feina a ses escoles i que resten a casa cuinen, fan visites, en reben, fan te, juguen a joc tradicionals o es fan tatuatges amb henna. També veuràs nenes o amb el cabell vermell per haver-se’l tenyit amb aquesta pasta. Són molt coquetes a pesar de les condicions amb les que viuen o potser a causa d’això.
- Què vols dir?
- Intenten anar sempre tant ben pentinades com puguin. Per exemple, quasi sempre porten llaços, i si els hi regales gomes pel cabell o qualsevol accessori per decorar el cap de seguida se’l posen per fer goig.
- I què més hauria de saber? Per si algun dia hi baixo.
- Mmmm... a veure. Per exemple, sona a tòpic, però és la realitat. Tot i no tenir res, t’ofereixen el que tenen perquè siguis tu qui ho aprofiti. A l’esmorzar, per exemple, et posen pa, mantega, melmelada i cafè juntament amb llet -en pols- molt, molt espessa. Tot això t’ofereixen si en sobra alguna cosa, esmorzen ells, si no, no. El mateix passa amb el sopar que com ja et vaig dir a la meva haima constava sempre de pasta i patates fregides. Però per exemple, a la haima de l’Anna –recorda, la nena a qui faig classe- la primera nit no recordaven que els hi havia de donar sopar perquè tots els anys s’havia sopat a protocol i l’endemà els van fer el doble de menjar, pobres, se sentien culpables. Tot i així sempre et fan regals quan arribes. A la meva familia colomenca-saharaui ens van regalar un collaret a cadascú, a altres haimes –com la del Fran- fins i tot van regalar a les noies una melfa i als nois una típica túnica saharaui.

- I que els hi regaleu a les famílies?
- Sobretot sabó, llet en pols, mel –perquè no utilitzen sucre- si hi ha nens a la haima, joguines petites, però també per a la família en general torrons o fruits secs... coses que els hi aportin energies i que siguin molt difícils d’aconseguir allà. També els hi acabes deixant roba que portes a la motxilla o bé expressament per ells o bé perquè no l’has utilitzada i saps que aquella samarreta els hi farà més falta a ells que no pas a tu. En Carlos fins i tot els hi va deixar una tovallola. Sense oblidar llaminadures, llibretes o bolis i accessoris pel cabell de els nenes, que com ja t’he dit els hi encanten. Les crispetes també els hi agraden molt.
- Alguna curiositat?
- Que els hi agrada molt la música. Bé més que això que canten molt. No només a l’escola especial si no en general, no e diuen que no mai. A la festa de casament que t’he explicat era una darrera d’altra: cantar,ballar, ballar, cantar... i ja havíem començat a abans. A nosaltres ens havia vingut a buscar un grup de colomencs a,b els seus saharauis – la Mireia, en Dani i tres amigues seves- i abans d’anar cap allà havíem estat escoltant un repertori tan variat que anava des de en David Bisbal fins a qualsevol cançó de Disney. Sí, no em miris així, la globalització no només porta la Coca Cola a “l’infern del món”.
- Hauríem d’aprendre moltes coses d’ells.
- I tant. Sobretot a compartir. Allà ho aprens ràpid. Tu no tens res, però el del teu costat tampoc així que quan tens una mica d’aigua és dels dos. I així amb tot. Jo crec que en major o menor grau tothom que ha estat al Sàhara o a un lloc semblant torna si no renovat, amb una visió més oberta. Menys materialista, menys possessiu menys “jo” i més “nosaltres”. Així són ells, així hem d’aspirar a ser nosaltres. Per això no és estrany que tothom plori. Per ells se’n van els qui trenquen la seva rutina, qui els ensenyen nous jocs de cartes, qui a l’escola fan tallers i porten material, qui està disposat sempre a jugar. Nosaltres deixem qui ens ha ensenyat a no trobar a faltar el mòbil i Internet, qui t’ha fet veure que els teus problemes potser no ho són, qui t’ha explicat històries mentre et feia henna, qui no t’ha deixat seure per molt que no volguessis ballar... Qui t’ha ensenyat a no necessitar res per ser feliç més enllà del que tens al voltant.

- Se t’entelen els ulls.
- I també el cor. El Sàhara sempre queda al cor.

Puntuando el camino

-¿Me vas a acabar de contar hoy tu historia interminable?
-Lo dudo, debería escribir sobre Ítaca o sobre la web de Santiago Tejedor que te dije el otro día.
-Puedes hacer las dos cosas, ¿no?
-Si me escribes tú sobre uno de esos dos temas seguro.
-¡Bah! Escribir sobre Santiago Tejedor debería ser fácil. He visto la web y tampoco es nada del otro mundo y al fin y al cabo es fácil escribir lo que sabes que quiere leer la gente: que es una buena iniciativa, que la página está bien estructurada, que viajar es lo más… Ítaca también debería ser sencillo. Tópico y típico. Algo de lo que ya eres una experta.
-Claro, pero lo suyo seria escribir sin tópicos típicos. Y no tengo ningún interés en criticar a alguien que ni siquiera me dado clase, no tiene gracia ni motivación. Lo fácil sería criticarte a ti ¿Por qué no tienes web que criticar, tú? En cuanto a Ítaca… estaría bien hablar sin típicos tópicos, ¿no?
-Por descontado, pero a ver ¿Para ti Ítaca es algo diferente que para el resto de los mortales?
-Me gustaría que lo fuera.
-Pues explícame tu Ítaca.
-Pues a ver… Ítaca eres tú y ahora…
-¡A parte de Arte soy Ítaca! ¡Qué hombre más completo!
-¿Me quieres dejar acabar? Y ahora no parafraseo ni a Becker, ni me quiero reír de ti. Yo entiendo Ítaca como un camino, no como un final. Ítaca eres tú que… que aún no sé ni donde incluirte ni como definirte. Es ella con la que tanto tiempo comparto. Él con el que tanto me río. Las personas a las que saludo cada día a la misma hora. Los amigos que me encuentro cuando camino hacia un lugar. Las averías del tren, las turbulencias de los aviones, los ladridos de bienvenida de mi perra. Ítaca no puede ser un final.
-¿Por qué?
-Porque los finales no existen. Todo final es un punto y seguido o un punto y aparte.
-¿Y cuál es la diferencia?
-Ponemos un punto y seguido cuando vamos perdiendo Ítacas de nuestra vida: amigos, familiares, amores, ilusiones… cuando volvemos de un viaje, cuando dejamos un trabajo, cuando nos cambiamos de piso o de coche.
-¿Y los puntos y aparte?
-Cuando iniciamos otro camino. Igual, pero diferente.
-¿Y los puntos finales?
-Ya te dije que los finales no existen. En algún lugar todo continúa.
-Entonces…
-Ítaca no es una utopía, Ítaca es una realidad.

Última parada: el desert. Tallers, contes, jocs i música.

-Sí que és paradoxal, no t’ho negaré.
-Quins temps...
-Però tot i portar una bona estona xerrant, encara no m’has explicat res del que vas fer o deixar de fer allà.
-Tu que hauries fet enmig de sorra?
-Si m’ho planteges així plorar.
-Nosaltres també, bé uns més que altres. A mi diguem insensible, però allà no vaig plorar. No, allà no en tenia motiu. Estava vivint una experiència fantàstica, envoltada de gent meravellosa, no, no era temps de plorar. Però sí, molts dels meus companys va plorar, i no només l’últim dia si no també el primer i no pas per enyorança de la seva casa de Santa Coloma.
-I si no vas plorar, que vas fer?

-Jo tenia el meu lloc a l’escola especial al matí. Dajla és l’únic dels quatre campaments de refugiats del Sàhara Occidental – els altres són Esmara, Al Aaiún i Auserd- que compta amb una escola especial. A ella n’acudeixen nens i persones grans amb qualsevol discapacitat, ja sigui física o psicològica. Molts pares encara són reticents a portar els seus fills allà, però any rere any els assistents a les classes i als tallers són majors. N’hi ha cinc classes: una de discapacitats lleus, una altre de profunds, una de cecs i dues de tallers, una per homes i l’altre per dones.

Nosaltres fem tallers amb els nens, des dels típics gots de sal fins a decoració de llapis o la creació de baldufes de coloraines per a que juguin. Poden semblar activitats simples que aquí avorririen, però per ells és sortir de la rutina. Tot i així les activitats acostumen a acabar-se aviat: bé perquè no són massa complicades i en una hora estan enllestides o bé perquè a la classe taller dels homes inicien una festa. A l’escola especial no hi ha dia sense música, balls i riures. L’últim dia sempre es fa una festa amb globus, pintura, jocs i música. En Joan es disfressa de pallasso, els altres decorem l’escola, inflem els globus i els hi preparem un esmorzar de comiat... És en moments com aquest quan després de quatre dies compartits saharauis i colomencs plens de pintura comencen a plorar.

En Xavi, qui era amic des de primària, em va explicar que cada any passava igual La festa de l’escola especial marca l’inici de la tornada a casa i era inevitable per a molts pensar que tot havia estat massa fugaç. I si per nosaltres havia estat fugaç imaginat per ells. Al cap i a la fi nosaltres tornàvem a la nostra vida plena de comoditats, però ells tornaven a la seva vida, diguem-ne avorrida o si més no monòtona. La distracció que els proporcionaven aquell grup de joves blancs, ingenus del que succeïa més enllà del seu carrer els hi havia fet oblidar per uns dies la buidor, el silenci i la immensitat del desert.

-Buff... Tal com m’ho pintes no m’estranya que tots ploressin. Potser sí és cert que no tens sentiments. I a la tarda que feies?

Normalment a la tarda els qui han anat a l’escola especial al matí van també a l’escola ordinària per ajudar els companys.

-I els de l’escola ordinària perquè no ajuden els de l’especial? Què fan mentre?

Preparen les activitats de la tarda. A l’escola especial no hi ha més de 20 persones si hi arriben; en canvi, a l’escola ordinària ets pots trobar fins a 300 nens, un caos, divertit, però caos al cap i a la fi. A més, també hi havia companyes que al matí assistien a l’escola de dones de Dajla per fer cursos de cuina, de primers auxilis, parlar sobre la higiene...

-I quines són les activitats que es fan a l’escola ordinària?

Et parlaré d’una en la que vaig participar. Es tractava de fer un conte mogut. Van dividir els nens per classes. Primer havien de fer una disfressa amb papers de seda, bosses de plàstics de colors, colors i pintura. Cada classe representava una o varies coses que es poden trobar al mar: pops, estrelles marines, pirates, onades... Un cop tothom estigués disfressat ens reuniríem al pati i s’iniciaria la representació. Va ser una mica complicat controlar tant de nen, quan no et cridava un era un altre, quan els tentacles d’un es trencaven apareixien uns altres 3 semi pops que et deien que ells encara no els tenien... Al final, tentacles, braços d’estrella i intents de barrets pirates acabaren al terra de classes i pati mentre tots ballàvem i cantàvem després d’un intent frustrat d’explicar el conte! Per això et deia al principi de la conversa que preparar activitats és difícil i fàcil, al cap i a la fi mai surt com ha de sortir.

Després d’escola tots anàvem als centres d’esplai. Allà, simplement jugàvem. Com si fóssim uns nens més: curses de sacs, futbol, volley, a saltar, a jocs que ens ensenyaven, però que no apreníem... de vegades no sé qui s’ho passava millor, si ells o nosaltres. L’esplai sempre l’acabàvem amb globus. Els hi fascinen els globus de colors! Quan els estàvem inflant en una cambra no paraven d’intentar entrar per poder jugar ben aviat amb ells.

Un cop acabada la jornada tornàvem a protocol, descansàvem una mica i tornàvem a la haima a sopar, estar amb la família o fer festa... una nit vam fer rutes per les haimes i vam acabar la majoria a la haima de la Hayuni, famosa perquè dormen poc i canten i ballen molt. Allà es celebrava el “casament” de la Doris i en Jony, dos companys de viatge. Els cants saharauis es barrejaven amb les cançons espanyoles. L’endemà a tots, cooperants i autòctons, ens va costar molt llevar-nos.

-Ah! Així que festa també!! Què bé que us ho munteu amb l’excusa de la solidaritat.

-Al Sàhara hi ha temps per tot, fins i tot per no fer res. Ara he de marxar, però demà t’explicaré què fèiem a les hores de màxim sol, quan no podíem sortir de protocol, o quan acabava l’escola especial, però encara quedava estona per dinar.

-Això sembla la història interminable!
-Però no tant com l’exili del poble saharaui, creu-me.

Última parada: el desert. Primer dia a Dajla

-Tenim una conversa pendent, no?

-Si només fos una… A quina et refereixes?

-No sé, a una que xerrava de sorra, un camió atrotinat i un viatge llarg.
-D’acord, és cert. Fa un any era a Dajla, t’ho he dit algun cop?
-Crec que em sona… et vas quedar a protocol. Acabaves de trepitjar el desert.
-Oh! El desert... els meus amics sempre em deien que el desert era màgic, adictiu. No els vaig creure fins el 9 de març.

-El primer que vam haver de fer en arribar a protocol va ser descarregar el camió de 10 persones, moltes motxilles i més caixes –acabo de saber que eren exactament 179 caixes les que trasportaven 2.166 quilos d’ajuda humanitària.. Com una cadena humana anàvem apilant ses caixes en un petit magatzem. Un cop feta la feina i després d’un petit esmorzar a base de pa, melmelada i un diguem-li cafè preparat pels responsables de protocol els cansament va aparèixer en alguns i les ganes d’anar a les haimes per veure de nou a la família en els altres. Finalment, s’acordà descansar una estona abans d’anar a les haimes, al cap i a la fi feia més de vint i quatre hores que la majoria estàvem desperts. La sala gran de protocol llavors es va convertir en un dormitori improvisat, la resta del recinte en una sala d’estar on no parava d’entrar i sortir-hi gent.

Després d’un intent de descans vam tornar a agafar el camió per arribar al campament de refugiats de Dajla. Allà, ens vam dirigir a l’ajuntament. Ens tenien preparada una recepció on ens agraïen la nostra presència quan la conclusió a la que arriba tot visitant del desert és que qui ha de donar les gràcies és ell. Ens van obsequiar amb un collaret i cants saharauis. Un cop finalitzada la benvinguda una dona de cada família anava recollint els que serien els seus convidats durant 6 dies.

La meva haima estava composta només per dones: la mare Hnaza, la germana mitjana que mai hi era i l’Mbarca –que en aquell moment era a escola- la nena petita. La família la completàvem l’Esmeralda, amiga abans de ser germana, la Sara i en Carlos, desconeguts abans de ser germans i en Joan, qui ja coneixeu. L’Esmeralda i en Joan eren veterans, per aquest motiu van ser ells qui van començar la conversa, preguntant que tal aquell últim any. Els tres familiars nous miraven tot amb ulls plens de sorpresa, admiració i ganes d’aprendre. De cop i volta en Joan va desaparèixer i ens vam quedar sols davant el perill. Al principi tot era molt estrany. Necessitàvem de la veïna, la Hnaja, per poder comunicar-nos bé amb la nova família. Ella era qui ens feia d’intèrpret doncs parlava castellà. I com mana la tradició vam fer un té. El ritual del té és molt important a la cultura saharaui, se’n prenen tres: un d’amarg com la vida, un altre de dolç com l’amor i un de suau com la mort.

Les haimes són les tendes típiques on viuen els saharauis. Rarament s'excaven aïllades si no que eren acompanyades per les haimes d'altres familiar o veïns. Aquests frics o campaments normalment oscil·len entre les tres i les quinze haimes. Es caracteritzen per no tenir parets ni cap mena de separació física entre les diferents parts del que seria una casa. El mobiliari es molt escàs, quasi inexistent. Dormen allà mateix, al terra. De vegades amb matalassos, de vegades, simplement, sobre catifes. A més de la haima de vegades les families comten amb una petita construcció de fang on guarden les poques pertinencies que poden tenir.

Al cap de poc vam haver de tornar a protocol per fer el primer àpat. Tornaríem a la nit amb les famílies. A la tarda i després de fer reunions i més reunions per acabar de tancar quines activitats i a quines escoles les faríem vam tornar a fer xerrades entre companys. Les primeres impressions, els primers mals de panxa, els primers moments on semblava que tothom tenia clar que no era lluny de casa, doncs per uns dies la llar era el desert; la família, els saharauis i els amics, els companys.

Cap a les vuit del vespre vam tornar amb les families qui ens havien preparat el sopar. La meva haima es va trobar amb pasta, pebrots i patates fregides, sense oblidar una coca cola... les marques de la globalització arriben fins i tot al no res.

Vam continuar xerrant amb les nostres amfitriones. Primeres partides de cartes amb les nenes amb uns regles més que dubtoses. Riures, globus, fotos, distribució de sacs i matalassos. El dia sembla que arriba a la seva fi vora les dotze.

Un dia abans estàvem a l’aeroport d’Algèria, dos dies abans a Barcelona qui sap si de festa o dormint. Ara, però, estàvem posant fi a la primera part del viatge, aquell que ha durat unes 48 hores. Cansats, bruts i encara sans els cooperants tacàvem els ulls brillants per tot el que havíem descobert i pensem que demà per fi ens despertarem al desert.

-Com et sents despertant-te al desert?

-Paradoxalment, lliure.

Última parada: el desert. L'inici del viatge

-Porto tota la setmana amb el Sàhara al cap, i ara ves per on he d’escriure sobre una pàgina web que xerra de viatges.
-I què passa?
-Que preferiria escriure la meva aventura, no pas sobre les aventures dels altres.
-I què t’ho impedeix?
-Que no m’ho han demanat pas.
-Bah! Això tan és. Xerra, jo t’escolto si fa falta.
-Oh! Quina amabilitat...

Tot va començar fa prop de dos anys al març del 2007 quan amics i companys marxaren al Sàhara. Alguns per segon any, altres per tercer. I jo, de nou i després de veure durant sis anys més un com la gent marxava i jo no vaig prometre’m que l’any següent passés el que passés seria jo qui aterraria la desert de Dajla.

Va passar aquell viatge, aquell mesos i tornàvem a estar a l’octubre quan s’iniciaven els preparatius pel següent viatge que tindria lloc al març del 2008. Els dubtes, el nou curs, la situació personal així com l’econòmica... un cúmul de situacions havien fet que abandonés de nou aquella il·lusió. Va ser llavors quan un mail em recordava que havia de dir-li alguna cosa sobre el viatge d’aquest any. Dies més tard trucava el remitent per dir-li que aquest any tampoc hi baixava. Va ser llavors quan un simple “Vine, qui sap si podràs tenir una oportunitat com aquesta. Si et serveix, jo vull que vinguis”.

Va ser llavors quan un cop més vaig posar en evidència la meva falta de voluntat i vaig dir “D’acord, no sé com m’ho faré, però hi aniré, al cap i a la fi és el que vull”. En Joan, el llavors professor d’història i un dels cap d’estudis de l’institut, sempre havia tingut una gran influencia sobre la meva persona i aquest cop no havia estat pas diferent. No ho va tenir difícil, al cap i a al fi jo volia anar-hi, només era qüestió no pensar massa. Mesos més tard les decisions precipitades també em van proporcionar un viatge a Malta al mes de juny.

I així cada dijous pujava al meu antic institut, organitzador del viatge solidari als campaments de refugiats de Dajla per organitzar el viatge. La nostra missió allà era tan simple i complicada alhora com portar material a les escoles i preparar activitats. I et dic senzilles i complicades perquè tot i la feina que costa organitzar una setmana d’activitats per a les escoles ordinàries, l’especial i els esplais, al final sempre s’han de canviar els plans perquè els imprevistos són l’encant dels viatges.

I va arribar el 8 de març, una data desitjada i no pas per celebrar un dia que no hauria d’existir. Sortíem a la nit. Cap a les 5 havíem d’estar a l’aeroport. Recordo que a mi m’havia de venir a buscar el Fran, amic i futur company de viatge. Era el seu tercer viatge, estava tranquil i va arribar tard. El vaig trucar cap a les 4 i encara era a la dutxa, em deia que no patís. Com no volia que patís!! Només podia pensar que s’havia oblidat de mi i que un avió aterraria a Algèria sense mi.

Vam entrar a la terminal A de l’aeroport de Barcelona cap a les sis de la tarda. Recordo molts nervis, gent amunt i gent avall. Últimes revisions per les caixes de material, tot controlat. Gent que s’acomiadava, aneu amb compte. Foto a les escales, ja marxem. Però no, encara ens quedava una hora fins a pujar a l’avió. Vam iniciar-se les primeres partides de cartes, les primeres confessions, primers àpats compartits. Un cop dins, ja no hi havia marxa enrere.

En un tres i no res ens vam plantar a Algèria. I a Algèria vam estar més temps del previst. Els responsables de la seguretat de l’aeroport van obrir-nos totes les caixes que dúiem amb el material, ara mateix no et ser dir quantes eren, però no et pensis que eren poques. D’allà vam sortir passades la una, quan el vol estava previst per a poc menys de les dotze.

La següent parada era Tindouff. Un cop allà quedarien 3 horetes menys per arribar al desert. Recordo xerrar durant el viatge amb el jan i una noia que no et sé assegurar si era l’Imma o l’Andrea. El cas es que havia passat de seure amb el Fran a fer-ho amb dues persones que no coneixia i no seria pas el primer cop. En ser la majoria de batxillerat i jo fer dos anys que no hi era a l’institut, moltes d’aquelles cares eren desconegudes per a mi. Però per sort, no ho van ser per gaire temps: el desert no te gaires coses, però una d’elles és la capacitat d’obrir-se a la gent i fer d’uns desconeguts uns companys ideals.

Eren les quatre de la matinada quan unes 60 persones pujaven a dos camions, o millor dit, 10 persones pujaven a un camió descobert, ple de motxilles amb poca roba i moltes energies, i la resta a un camió tapat on qui no molestava a un, molestava a un altre. L’alegria i l’excitació per veure més a prop la fi del viatge feien que no paréssim de cantar i de xerrar, com si en comptes d’estar en un vell, incòmode i atrotinat camió travessant un desert, sense carretera, amb moltes pedres i més sotracs, estiguéssim en un autocar, amb els seients reclinables d’aquells que et porten a una casa de colònies on no t’agrada el menjar. Menjar... no ens esperava pas menjar que no ens agradés, o potser sí, però no faríem pas com a les colònies i les guerres o l’amagar el que no t’agradava es quedava per a la imaginació.

A mida que ens apropàvem a protocol – un recinte amb unes 6 sales on donen menjar i proporcionen una dutxa així com alguns lavabos a totes aquelles persones que pertanyen o no a una ONG’s i que baixen en missió humanitària- tot es feia més pesat. Però, per fi, a les vuit del matí trepitjàvem la sorra de Dajla. I...

-I?

-I he de marxar, demà t’explicaré més coses.