Última parada: el desert. L'inici del viatge

-Porto tota la setmana amb el Sàhara al cap, i ara ves per on he d’escriure sobre una pàgina web que xerra de viatges.
-I què passa?
-Que preferiria escriure la meva aventura, no pas sobre les aventures dels altres.
-I què t’ho impedeix?
-Que no m’ho han demanat pas.
-Bah! Això tan és. Xerra, jo t’escolto si fa falta.
-Oh! Quina amabilitat...

Tot va començar fa prop de dos anys al març del 2007 quan amics i companys marxaren al Sàhara. Alguns per segon any, altres per tercer. I jo, de nou i després de veure durant sis anys més un com la gent marxava i jo no vaig prometre’m que l’any següent passés el que passés seria jo qui aterraria la desert de Dajla.

Va passar aquell viatge, aquell mesos i tornàvem a estar a l’octubre quan s’iniciaven els preparatius pel següent viatge que tindria lloc al març del 2008. Els dubtes, el nou curs, la situació personal així com l’econòmica... un cúmul de situacions havien fet que abandonés de nou aquella il·lusió. Va ser llavors quan un mail em recordava que havia de dir-li alguna cosa sobre el viatge d’aquest any. Dies més tard trucava el remitent per dir-li que aquest any tampoc hi baixava. Va ser llavors quan un simple “Vine, qui sap si podràs tenir una oportunitat com aquesta. Si et serveix, jo vull que vinguis”.

Va ser llavors quan un cop més vaig posar en evidència la meva falta de voluntat i vaig dir “D’acord, no sé com m’ho faré, però hi aniré, al cap i a la fi és el que vull”. En Joan, el llavors professor d’història i un dels cap d’estudis de l’institut, sempre havia tingut una gran influencia sobre la meva persona i aquest cop no havia estat pas diferent. No ho va tenir difícil, al cap i a al fi jo volia anar-hi, només era qüestió no pensar massa. Mesos més tard les decisions precipitades també em van proporcionar un viatge a Malta al mes de juny.

I així cada dijous pujava al meu antic institut, organitzador del viatge solidari als campaments de refugiats de Dajla per organitzar el viatge. La nostra missió allà era tan simple i complicada alhora com portar material a les escoles i preparar activitats. I et dic senzilles i complicades perquè tot i la feina que costa organitzar una setmana d’activitats per a les escoles ordinàries, l’especial i els esplais, al final sempre s’han de canviar els plans perquè els imprevistos són l’encant dels viatges.

I va arribar el 8 de març, una data desitjada i no pas per celebrar un dia que no hauria d’existir. Sortíem a la nit. Cap a les 5 havíem d’estar a l’aeroport. Recordo que a mi m’havia de venir a buscar el Fran, amic i futur company de viatge. Era el seu tercer viatge, estava tranquil i va arribar tard. El vaig trucar cap a les 4 i encara era a la dutxa, em deia que no patís. Com no volia que patís!! Només podia pensar que s’havia oblidat de mi i que un avió aterraria a Algèria sense mi.

Vam entrar a la terminal A de l’aeroport de Barcelona cap a les sis de la tarda. Recordo molts nervis, gent amunt i gent avall. Últimes revisions per les caixes de material, tot controlat. Gent que s’acomiadava, aneu amb compte. Foto a les escales, ja marxem. Però no, encara ens quedava una hora fins a pujar a l’avió. Vam iniciar-se les primeres partides de cartes, les primeres confessions, primers àpats compartits. Un cop dins, ja no hi havia marxa enrere.

En un tres i no res ens vam plantar a Algèria. I a Algèria vam estar més temps del previst. Els responsables de la seguretat de l’aeroport van obrir-nos totes les caixes que dúiem amb el material, ara mateix no et ser dir quantes eren, però no et pensis que eren poques. D’allà vam sortir passades la una, quan el vol estava previst per a poc menys de les dotze.

La següent parada era Tindouff. Un cop allà quedarien 3 horetes menys per arribar al desert. Recordo xerrar durant el viatge amb el jan i una noia que no et sé assegurar si era l’Imma o l’Andrea. El cas es que havia passat de seure amb el Fran a fer-ho amb dues persones que no coneixia i no seria pas el primer cop. En ser la majoria de batxillerat i jo fer dos anys que no hi era a l’institut, moltes d’aquelles cares eren desconegudes per a mi. Però per sort, no ho van ser per gaire temps: el desert no te gaires coses, però una d’elles és la capacitat d’obrir-se a la gent i fer d’uns desconeguts uns companys ideals.

Eren les quatre de la matinada quan unes 60 persones pujaven a dos camions, o millor dit, 10 persones pujaven a un camió descobert, ple de motxilles amb poca roba i moltes energies, i la resta a un camió tapat on qui no molestava a un, molestava a un altre. L’alegria i l’excitació per veure més a prop la fi del viatge feien que no paréssim de cantar i de xerrar, com si en comptes d’estar en un vell, incòmode i atrotinat camió travessant un desert, sense carretera, amb moltes pedres i més sotracs, estiguéssim en un autocar, amb els seients reclinables d’aquells que et porten a una casa de colònies on no t’agrada el menjar. Menjar... no ens esperava pas menjar que no ens agradés, o potser sí, però no faríem pas com a les colònies i les guerres o l’amagar el que no t’agradava es quedava per a la imaginació.

A mida que ens apropàvem a protocol – un recinte amb unes 6 sales on donen menjar i proporcionen una dutxa així com alguns lavabos a totes aquelles persones que pertanyen o no a una ONG’s i que baixen en missió humanitària- tot es feia més pesat. Però, per fi, a les vuit del matí trepitjàvem la sorra de Dajla. I...

-I?

-I he de marxar, demà t’explicaré més coses.