Última parada: el desert. Tallers, contes, jocs i música.

-Sí que és paradoxal, no t’ho negaré.
-Quins temps...
-Però tot i portar una bona estona xerrant, encara no m’has explicat res del que vas fer o deixar de fer allà.
-Tu que hauries fet enmig de sorra?
-Si m’ho planteges així plorar.
-Nosaltres també, bé uns més que altres. A mi diguem insensible, però allà no vaig plorar. No, allà no en tenia motiu. Estava vivint una experiència fantàstica, envoltada de gent meravellosa, no, no era temps de plorar. Però sí, molts dels meus companys va plorar, i no només l’últim dia si no també el primer i no pas per enyorança de la seva casa de Santa Coloma.
-I si no vas plorar, que vas fer?

-Jo tenia el meu lloc a l’escola especial al matí. Dajla és l’únic dels quatre campaments de refugiats del Sàhara Occidental – els altres són Esmara, Al Aaiún i Auserd- que compta amb una escola especial. A ella n’acudeixen nens i persones grans amb qualsevol discapacitat, ja sigui física o psicològica. Molts pares encara són reticents a portar els seus fills allà, però any rere any els assistents a les classes i als tallers són majors. N’hi ha cinc classes: una de discapacitats lleus, una altre de profunds, una de cecs i dues de tallers, una per homes i l’altre per dones.

Nosaltres fem tallers amb els nens, des dels típics gots de sal fins a decoració de llapis o la creació de baldufes de coloraines per a que juguin. Poden semblar activitats simples que aquí avorririen, però per ells és sortir de la rutina. Tot i així les activitats acostumen a acabar-se aviat: bé perquè no són massa complicades i en una hora estan enllestides o bé perquè a la classe taller dels homes inicien una festa. A l’escola especial no hi ha dia sense música, balls i riures. L’últim dia sempre es fa una festa amb globus, pintura, jocs i música. En Joan es disfressa de pallasso, els altres decorem l’escola, inflem els globus i els hi preparem un esmorzar de comiat... És en moments com aquest quan després de quatre dies compartits saharauis i colomencs plens de pintura comencen a plorar.

En Xavi, qui era amic des de primària, em va explicar que cada any passava igual La festa de l’escola especial marca l’inici de la tornada a casa i era inevitable per a molts pensar que tot havia estat massa fugaç. I si per nosaltres havia estat fugaç imaginat per ells. Al cap i a la fi nosaltres tornàvem a la nostra vida plena de comoditats, però ells tornaven a la seva vida, diguem-ne avorrida o si més no monòtona. La distracció que els proporcionaven aquell grup de joves blancs, ingenus del que succeïa més enllà del seu carrer els hi havia fet oblidar per uns dies la buidor, el silenci i la immensitat del desert.

-Buff... Tal com m’ho pintes no m’estranya que tots ploressin. Potser sí és cert que no tens sentiments. I a la tarda que feies?

Normalment a la tarda els qui han anat a l’escola especial al matí van també a l’escola ordinària per ajudar els companys.

-I els de l’escola ordinària perquè no ajuden els de l’especial? Què fan mentre?

Preparen les activitats de la tarda. A l’escola especial no hi ha més de 20 persones si hi arriben; en canvi, a l’escola ordinària ets pots trobar fins a 300 nens, un caos, divertit, però caos al cap i a la fi. A més, també hi havia companyes que al matí assistien a l’escola de dones de Dajla per fer cursos de cuina, de primers auxilis, parlar sobre la higiene...

-I quines són les activitats que es fan a l’escola ordinària?

Et parlaré d’una en la que vaig participar. Es tractava de fer un conte mogut. Van dividir els nens per classes. Primer havien de fer una disfressa amb papers de seda, bosses de plàstics de colors, colors i pintura. Cada classe representava una o varies coses que es poden trobar al mar: pops, estrelles marines, pirates, onades... Un cop tothom estigués disfressat ens reuniríem al pati i s’iniciaria la representació. Va ser una mica complicat controlar tant de nen, quan no et cridava un era un altre, quan els tentacles d’un es trencaven apareixien uns altres 3 semi pops que et deien que ells encara no els tenien... Al final, tentacles, braços d’estrella i intents de barrets pirates acabaren al terra de classes i pati mentre tots ballàvem i cantàvem després d’un intent frustrat d’explicar el conte! Per això et deia al principi de la conversa que preparar activitats és difícil i fàcil, al cap i a la fi mai surt com ha de sortir.

Després d’escola tots anàvem als centres d’esplai. Allà, simplement jugàvem. Com si fóssim uns nens més: curses de sacs, futbol, volley, a saltar, a jocs que ens ensenyaven, però que no apreníem... de vegades no sé qui s’ho passava millor, si ells o nosaltres. L’esplai sempre l’acabàvem amb globus. Els hi fascinen els globus de colors! Quan els estàvem inflant en una cambra no paraven d’intentar entrar per poder jugar ben aviat amb ells.

Un cop acabada la jornada tornàvem a protocol, descansàvem una mica i tornàvem a la haima a sopar, estar amb la família o fer festa... una nit vam fer rutes per les haimes i vam acabar la majoria a la haima de la Hayuni, famosa perquè dormen poc i canten i ballen molt. Allà es celebrava el “casament” de la Doris i en Jony, dos companys de viatge. Els cants saharauis es barrejaven amb les cançons espanyoles. L’endemà a tots, cooperants i autòctons, ens va costar molt llevar-nos.

-Ah! Així que festa també!! Què bé que us ho munteu amb l’excusa de la solidaritat.

-Al Sàhara hi ha temps per tot, fins i tot per no fer res. Ara he de marxar, però demà t’explicaré què fèiem a les hores de màxim sol, quan no podíem sortir de protocol, o quan acabava l’escola especial, però encara quedava estona per dinar.

-Això sembla la història interminable!
-Però no tant com l’exili del poble saharaui, creu-me.