Última parada: el desert. Primer dia a Dajla

-Tenim una conversa pendent, no?

-Si només fos una… A quina et refereixes?

-No sé, a una que xerrava de sorra, un camió atrotinat i un viatge llarg.
-D’acord, és cert. Fa un any era a Dajla, t’ho he dit algun cop?
-Crec que em sona… et vas quedar a protocol. Acabaves de trepitjar el desert.
-Oh! El desert... els meus amics sempre em deien que el desert era màgic, adictiu. No els vaig creure fins el 9 de març.

-El primer que vam haver de fer en arribar a protocol va ser descarregar el camió de 10 persones, moltes motxilles i més caixes –acabo de saber que eren exactament 179 caixes les que trasportaven 2.166 quilos d’ajuda humanitària.. Com una cadena humana anàvem apilant ses caixes en un petit magatzem. Un cop feta la feina i després d’un petit esmorzar a base de pa, melmelada i un diguem-li cafè preparat pels responsables de protocol els cansament va aparèixer en alguns i les ganes d’anar a les haimes per veure de nou a la família en els altres. Finalment, s’acordà descansar una estona abans d’anar a les haimes, al cap i a la fi feia més de vint i quatre hores que la majoria estàvem desperts. La sala gran de protocol llavors es va convertir en un dormitori improvisat, la resta del recinte en una sala d’estar on no parava d’entrar i sortir-hi gent.

Després d’un intent de descans vam tornar a agafar el camió per arribar al campament de refugiats de Dajla. Allà, ens vam dirigir a l’ajuntament. Ens tenien preparada una recepció on ens agraïen la nostra presència quan la conclusió a la que arriba tot visitant del desert és que qui ha de donar les gràcies és ell. Ens van obsequiar amb un collaret i cants saharauis. Un cop finalitzada la benvinguda una dona de cada família anava recollint els que serien els seus convidats durant 6 dies.

La meva haima estava composta només per dones: la mare Hnaza, la germana mitjana que mai hi era i l’Mbarca –que en aquell moment era a escola- la nena petita. La família la completàvem l’Esmeralda, amiga abans de ser germana, la Sara i en Carlos, desconeguts abans de ser germans i en Joan, qui ja coneixeu. L’Esmeralda i en Joan eren veterans, per aquest motiu van ser ells qui van començar la conversa, preguntant que tal aquell últim any. Els tres familiars nous miraven tot amb ulls plens de sorpresa, admiració i ganes d’aprendre. De cop i volta en Joan va desaparèixer i ens vam quedar sols davant el perill. Al principi tot era molt estrany. Necessitàvem de la veïna, la Hnaja, per poder comunicar-nos bé amb la nova família. Ella era qui ens feia d’intèrpret doncs parlava castellà. I com mana la tradició vam fer un té. El ritual del té és molt important a la cultura saharaui, se’n prenen tres: un d’amarg com la vida, un altre de dolç com l’amor i un de suau com la mort.

Les haimes són les tendes típiques on viuen els saharauis. Rarament s'excaven aïllades si no que eren acompanyades per les haimes d'altres familiar o veïns. Aquests frics o campaments normalment oscil·len entre les tres i les quinze haimes. Es caracteritzen per no tenir parets ni cap mena de separació física entre les diferents parts del que seria una casa. El mobiliari es molt escàs, quasi inexistent. Dormen allà mateix, al terra. De vegades amb matalassos, de vegades, simplement, sobre catifes. A més de la haima de vegades les families comten amb una petita construcció de fang on guarden les poques pertinencies que poden tenir.

Al cap de poc vam haver de tornar a protocol per fer el primer àpat. Tornaríem a la nit amb les famílies. A la tarda i després de fer reunions i més reunions per acabar de tancar quines activitats i a quines escoles les faríem vam tornar a fer xerrades entre companys. Les primeres impressions, els primers mals de panxa, els primers moments on semblava que tothom tenia clar que no era lluny de casa, doncs per uns dies la llar era el desert; la família, els saharauis i els amics, els companys.

Cap a les vuit del vespre vam tornar amb les families qui ens havien preparat el sopar. La meva haima es va trobar amb pasta, pebrots i patates fregides, sense oblidar una coca cola... les marques de la globalització arriben fins i tot al no res.

Vam continuar xerrant amb les nostres amfitriones. Primeres partides de cartes amb les nenes amb uns regles més que dubtoses. Riures, globus, fotos, distribució de sacs i matalassos. El dia sembla que arriba a la seva fi vora les dotze.

Un dia abans estàvem a l’aeroport d’Algèria, dos dies abans a Barcelona qui sap si de festa o dormint. Ara, però, estàvem posant fi a la primera part del viatge, aquell que ha durat unes 48 hores. Cansats, bruts i encara sans els cooperants tacàvem els ulls brillants per tot el que havíem descobert i pensem que demà per fi ens despertarem al desert.

-Com et sents despertant-te al desert?

-Paradoxalment, lliure.