Última parada: el desert. La vida a la haima.

- Tot i que et vaig dir que t’explicaria que fèiem al temps lliure he canviat d’opinió.
- I a què es deu?
- Doncs que ara resulta que si hem d’escriure sobre un viatge que hàgim fet i fer-ho des del punt de vista de la cultura.
- Ah, per tu això ja o has fet.
- Ja, però per si un cas t’explicaré primer com era la nostra vida a la haima i demà o més tard t’explicaré que era de nosaltres a les hores lliures sense família, sense res a fer, però amb molt de sol.
- Endavant doncs. De nou sóc jo qui escolta i tu qui parla.

- Com ja saps les haimes són tendes no gaire grans on habiten les famílies saharauis. És... diguem que una habitació molt gran amb poques coses. En un racó hi ha matalassos, en una altre les coses per fer el te, en l’altre de tant en tant una televisió que rarament es veu i a l’altre la taula que a les hores de menjar -i quan n’hi ha de menjar- utilitzen per esmorzar, dinar i/o sopar. Depenent del poder adquisitiu poden tenir més o menys mobiliari, roba o menjar, però l’estructura sempre es la mateixa. A part d’aquesta haima tenen una cuina que funciona amb carbó, un lavabo que no és més que un forat entre quatre parets i algunes haimes també tenen una mena de dutxa. Ah! Sense oblidar la caseta de fang que et vaig dir.
- I com s’organitzen?
- Com a tots els campaments la seva organització es duta a terme per les dones. És una societat matriarcal i mentre que els homes són fora elles s’encarreguen de la família, del amics... Però també són mestres, infermeres, s’encarreguen de comitès, de distribuir l’ajuda humanitària que els hi arriba... A més, des de fa uns anys a Dajla s’ha impulsat l’escola de dones on aprenen castellà, informàtica, cuina... Quan baixen els voluntaris de Santa Coloma a més els hi fan cursos sobre sexualitat e higiene per a què puguin millorar la seva vida diària. Farà un any que també han obert una pizzeria, més pels voluntaris que treballen al camp de refugiats que no pas per ells. Tenint en compte les condicions en que han de treballar podem dir que els hi va bé. Pensa que no tenen electricitat, o almenys no com aquí. La gran part d’electrodomèstics funcionen amb energia solar, més neta, però més lenta també. Sort que almenys, de sol no els falta.
- I si no estan a l’escola o als hospitals, què fan?
- La major part de la població simplement passa ses hores intentant sobreviure dia a dia enmig de la sorra. Les dones que no tenen feina a ses escoles i que resten a casa cuinen, fan visites, en reben, fan te, juguen a joc tradicionals o es fan tatuatges amb henna. També veuràs nenes o amb el cabell vermell per haver-se’l tenyit amb aquesta pasta. Són molt coquetes a pesar de les condicions amb les que viuen o potser a causa d’això.
- Què vols dir?
- Intenten anar sempre tant ben pentinades com puguin. Per exemple, quasi sempre porten llaços, i si els hi regales gomes pel cabell o qualsevol accessori per decorar el cap de seguida se’l posen per fer goig.
- I què més hauria de saber? Per si algun dia hi baixo.
- Mmmm... a veure. Per exemple, sona a tòpic, però és la realitat. Tot i no tenir res, t’ofereixen el que tenen perquè siguis tu qui ho aprofiti. A l’esmorzar, per exemple, et posen pa, mantega, melmelada i cafè juntament amb llet -en pols- molt, molt espessa. Tot això t’ofereixen si en sobra alguna cosa, esmorzen ells, si no, no. El mateix passa amb el sopar que com ja et vaig dir a la meva haima constava sempre de pasta i patates fregides. Però per exemple, a la haima de l’Anna –recorda, la nena a qui faig classe- la primera nit no recordaven que els hi havia de donar sopar perquè tots els anys s’havia sopat a protocol i l’endemà els van fer el doble de menjar, pobres, se sentien culpables. Tot i així sempre et fan regals quan arribes. A la meva familia colomenca-saharaui ens van regalar un collaret a cadascú, a altres haimes –com la del Fran- fins i tot van regalar a les noies una melfa i als nois una típica túnica saharaui.

- I que els hi regaleu a les famílies?
- Sobretot sabó, llet en pols, mel –perquè no utilitzen sucre- si hi ha nens a la haima, joguines petites, però també per a la família en general torrons o fruits secs... coses que els hi aportin energies i que siguin molt difícils d’aconseguir allà. També els hi acabes deixant roba que portes a la motxilla o bé expressament per ells o bé perquè no l’has utilitzada i saps que aquella samarreta els hi farà més falta a ells que no pas a tu. En Carlos fins i tot els hi va deixar una tovallola. Sense oblidar llaminadures, llibretes o bolis i accessoris pel cabell de els nenes, que com ja t’he dit els hi encanten. Les crispetes també els hi agraden molt.
- Alguna curiositat?
- Que els hi agrada molt la música. Bé més que això que canten molt. No només a l’escola especial si no en general, no e diuen que no mai. A la festa de casament que t’he explicat era una darrera d’altra: cantar,ballar, ballar, cantar... i ja havíem començat a abans. A nosaltres ens havia vingut a buscar un grup de colomencs a,b els seus saharauis – la Mireia, en Dani i tres amigues seves- i abans d’anar cap allà havíem estat escoltant un repertori tan variat que anava des de en David Bisbal fins a qualsevol cançó de Disney. Sí, no em miris així, la globalització no només porta la Coca Cola a “l’infern del món”.
- Hauríem d’aprendre moltes coses d’ells.
- I tant. Sobretot a compartir. Allà ho aprens ràpid. Tu no tens res, però el del teu costat tampoc així que quan tens una mica d’aigua és dels dos. I així amb tot. Jo crec que en major o menor grau tothom que ha estat al Sàhara o a un lloc semblant torna si no renovat, amb una visió més oberta. Menys materialista, menys possessiu menys “jo” i més “nosaltres”. Així són ells, així hem d’aspirar a ser nosaltres. Per això no és estrany que tothom plori. Per ells se’n van els qui trenquen la seva rutina, qui els ensenyen nous jocs de cartes, qui a l’escola fan tallers i porten material, qui està disposat sempre a jugar. Nosaltres deixem qui ens ha ensenyat a no trobar a faltar el mòbil i Internet, qui t’ha fet veure que els teus problemes potser no ho són, qui t’ha explicat històries mentre et feia henna, qui no t’ha deixat seure per molt que no volguessis ballar... Qui t’ha ensenyat a no necessitar res per ser feliç més enllà del que tens al voltant.

- Se t’entelen els ulls.
- I també el cor. El Sàhara sempre queda al cor.