Demà serà l’aniversari d’una de les meves millors amigues. En farà dels quals quasi nou –per sort o per desgracia- els ha compartit amb mi. I com suposo que deu ser normal quan miro enrere i veig com hem canviat, de vegades no entenc perquè encara continuem juntes.
Però no parlaré d’ella perquè no li he de dit res que no sàpiga de mi. Qualsevol fet que passi a la meva vida, qualsevol pensament que passegi per la meva ment, ella el coneix. Simplement introdueixo a aquesta amiga perquè ha estat una conversa el cap de setmana amb ella que m’ha fet pensar en què pot significar “fer-se gran”.
Mirant enrere i veient com hem canviat nosaltres, el nostre voltant, el nostre context, les postres converses i les postres reaccions davant els problemes vaig començar a plantejar-me que potser estàvem deixant enrere una època de la nostra vida.
Potser el primer cop que m’ho vaig plantejar va ser al desembre va ser una tarda productiva es va convertir en una tarda al tanatori de Santa Coloma. L’endemà, a l’enterrament de l’avi d’una de les meves millors amigues vaig pensar que si allò hagués passat uns anys enrere jo segurament no hi seria allà.
També m’ho vaig plantejar quan un dissabte de deu a una el meu món va començar a trontollar mentre una amiga em deia “és el més normal, és estrany que no passiu més”. Hi vaig pensar quan en trobar-me amb un amic que mai he sabut del cert si ho era em va dir “et trucaré” i ho va fer. Sopar i dinar a casa amb plats preparats per un mateix amb música i converses de fons. Reflexions quan no toquen, trigar hores pes escollir els millors regals, fer viatges improvisats en bona companyia.
Deixar converses a mitges que un dia vols acabar i un altre odies haver-les començat. Dormir poc, xerrar massa, estar al centre de Barcelona un dimecres a mitjanit viatjant contracorrents amb dos reporters aventurers. Conèixer més, comprendre menys.
I a tu, et pregunto: què es fer-se gran?
Però no parlaré d’ella perquè no li he de dit res que no sàpiga de mi. Qualsevol fet que passi a la meva vida, qualsevol pensament que passegi per la meva ment, ella el coneix. Simplement introdueixo a aquesta amiga perquè ha estat una conversa el cap de setmana amb ella que m’ha fet pensar en què pot significar “fer-se gran”.
Mirant enrere i veient com hem canviat nosaltres, el nostre voltant, el nostre context, les postres converses i les postres reaccions davant els problemes vaig començar a plantejar-me que potser estàvem deixant enrere una època de la nostra vida.
Potser el primer cop que m’ho vaig plantejar va ser al desembre va ser una tarda productiva es va convertir en una tarda al tanatori de Santa Coloma. L’endemà, a l’enterrament de l’avi d’una de les meves millors amigues vaig pensar que si allò hagués passat uns anys enrere jo segurament no hi seria allà.
També m’ho vaig plantejar quan un dissabte de deu a una el meu món va començar a trontollar mentre una amiga em deia “és el més normal, és estrany que no passiu més”. Hi vaig pensar quan en trobar-me amb un amic que mai he sabut del cert si ho era em va dir “et trucaré” i ho va fer. Sopar i dinar a casa amb plats preparats per un mateix amb música i converses de fons. Reflexions quan no toquen, trigar hores pes escollir els millors regals, fer viatges improvisats en bona companyia.
Deixar converses a mitges que un dia vols acabar i un altre odies haver-les començat. Dormir poc, xerrar massa, estar al centre de Barcelona un dimecres a mitjanit viatjant contracorrents amb dos reporters aventurers. Conèixer més, comprendre menys.
I a tu, et pregunto: què es fer-se gran?
No hay comentarios:
Publicar un comentario